Vés al contingut

Descentralització

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Un diagrama que compara el funcionament del comandament en una organització centralitzada i descentralitzada.

La descentralització és la transferència d'una part de la competència de l'administració central organització estatal unitària a entitats amb personalitat pública d'àmbit geogràfic més reduït o d'especialització funcional.[1] En l'àmbit d'empresa, és la transferència sistemàtica de poder de decisió, de responsabilitat i d'autoritat a més d'una persona o a diversos òrgans.[2] Es diferencia de la delegació en el fet que es tracta d'un canvi estructural i no d'un traspàs eventual d'una funció o feina. No s'ha de confondre amb la deslocalització. En general, en qualsevol tipus d'organització o sistema, és un procés pel qual el poder es transfereix d'una unitat molt petita (que pot ser unipersonal) que el té en una gran concentració a diverses altres unitats, sigui per funcionalitat, distribució geogràfica o per repartiment de responsabilitats i decisió.

En els sistemes polítics, per exemple, la democràcia representa una descentralització de poder respecte a la monarquia, l'oligarquia o la dictadura, ja que, almenys teòricament, es distribueix la capacitat de decisió d'unes poques persones a tots els ciutadans. En els casos de, per exemple, colònies o administracions públiques centralistes, la descentralització permet gaudir dels serveis de la comunitat i de la capacitat de decisió i participació, per exemple, en els territoris que no pertanyen a la capital (per exemple, de fora de Barcelona, si parlem de Catalunya).

La descentralització sol ser poc desitjada en les entitats partidàries de la concentració de poder polític, de la uniformització i de la imposició d'uns pocs sobre els altres, mentre que en general és considerada positiva en les que valoren les diferències personals, curriculars (formació i experiència) i culturals, la creativitat i riquesa que això comporta o l'autonomia del poble.

En serveis socials, la descentralització és un principi que implica que les parts perifèriques tinguin més autonomia per prendre decisions i de gestió. Atesa la multicompetencialitat dels serveis socials, això s'hauria d'aplicar tant des de la comunitat autònoma (Generalitat de Catalunya) cap a les administracions locals (municipis, comarques i d'altres demarcacions supramunicipals), com des dels municipis cap als seus barris, districtes, zones, etc. que en formen part.

Història

[modifica]
Alexis de Tocqueville

La paraula "centralització" es va començar a utilitzar a França el 1794, quan la direcció del Directori francès posterior a la Revolució Francesa va crear una nova estructura de govern. La paraula "décentralisation" va entrar en ús a la dècada de 1820.[3] El terme "centralització" va entrar en l'anglès escrit durant el primer terç del segle XIX;[4] les mencions a la descentralització en anglès també apareixen durant aquest període. A mitjan segle xix, Tocqueville escriuria que la Revolució Francesa va començar amb "un impuls cap a la descentralització" però es va convertir, "al final, en una extensió de la centralització".[5] El 1863, el buròcrata francès jubilat Maurice Block va escriure un article titulat "Descentralització" per a una revista francesa que revisava la dinàmica de la centralització governamental i burocràtica i els recents esforços francesos per descentralitzar les funcions del govern.[6]

Les idees de llibertat i descentralització van ser desenvolupades posteriorment durant els segles XIX i XX per activistes polítics antiestatals que s'anomenaven a si mateixos "anarquistes", "llibertaris" i fins i tot descentralistes. Tocqueville en va ser un defensor, i va escriure: "La descentralització té, no sols un valor administratiu, sinó també una dimensió cívica, ja que augmenta les oportunitats perquè els ciutadans s'interessin pels afers públics; fa que s'acostumin a utilitzar la llibertat. I de l'acumulació d'aquestes llibertats locals, actives i meticuloses, neix el contrapès més eficaç contra les pretensions del govern central, de la mateixa manera que si fos defensat per una voluntat col·lectiva i impersonal."[7] Pierre-Joseph Proudhon (1809–1865), influent teòric anarquista,[8][9] va escriure: "Totes les meves idees econòmiques, desenvolupades al llarg de vint-i-cinc anys, es poden resumir en les paraules: federació agrícola-industrial. Totes les meves idees polítiques es redueixen a una fórmula similar: federació política o descentralització."[10]

A principis del segle XX, els Estats Units van respondre a la centralització de la riquesa econòmica i del poder polític amb un moviment descentralitzador. Aquest moviment culpava la producció industrial a gran escala de la decadència dels botiguers de classe mitjana i dels petits fabricants, i promovia un augment de la propietat i un retorn a una vida a petita escala. El moviment descentralista va atreure els Southern Agrarians com Robert Penn Warren, i també el periodista Herbert Agar.[11] Entre els membres de la New Left (Nova Esquerra) i els llibertaris que es van identificar amb la descentralització social, econòmica i sovint política al llarg dels anys següents s'inclouen Ralph Borsodi, Wendell Berry, Paul Goodman, Carl Oglesby, Karl Hess, Donald Livingston, Kirkpatrick Sale (autor de Human Scale),[12] Murray Bookchin,[13] Dorothy Day,[14] el senador Mark O. Hatfield,[15] Mildred J. Loomis[16] i Bill Kauffman, entre d'altres.[17]

Leopold Kohr, autor del llibre de 1957 The Breakdown of Nations –conegut per la seva afirmació "Sempre que alguna cosa va malament, és perquè és massa gran"–, va ser una gran influència per a E. F. Schumacher, autor del supervendes de 1973 Small Is Beautiful: A Study of Economics As If People Mattered.[18][19] En els anys següents, diversos llibres d'èxit van promoure la descentralització.

L'obra de Daniel Bell The Coming of Post-Industrial Society[5] tractava la necessitat de la descentralització i d'una "revisió integral de l'estructura del govern per trobar la mida i l'abast adequats de les unitats", i la necessitat de desvincular les funcions de les fronteres estatals actuals, creant regions basades en necessitats funcionals com l'aigua, els transports, l'educació i l'economia, les quals podrien tenir "diferents 'capes superposades' al mapa."[20][21] Alvin Toffler va publicar Future Shock (1970) i The Third Wave (1980). En parlar d'aquests llibres en una entrevista posterior, Toffler va dir que la planificació burocràtica centralitzada i vertical d'estil industrial seria substituïda per un estil més obert, democràtic i descentralitzat que va anomenar "democràcia anticipatòria".[22] El llibre de 1982 "Megatrends" del futuròleg John Naisbitt va estar a The New York Times Best Seller list durant més de dos anys i en va vendre 14 milions d'exemplars.[23] El llibre de Naisbitt descriu 10 "megatendències", la cinquena de les quals és el pas de la centralització cap a la descentralització.[24] El 1996, David Osborne i Ted Gaebler van publicar un llibre de gran èxit titulat Reinventing Government, on proposaven teories d'administració pública descentralitzada que van rebre el nom de "New Public Management" (Nova Gestió Pública).[25]

Stephen Cummings va escriure que la descentralització es va convertir en una "megatendència revolucionària" a la dècada de 1980.[26] El 1983, Diana Conyers es preguntava si la descentralització era l'"última moda" en l'administració del desenvolupament.[27] El projecte de la Cornell University sobre la reestructuració del govern local afirma que la descentralització es refereix a la "tendència global" de transferir responsabilitats als governs regionals o locals.[28] L'obra de Robert J. Bennett Decentralization, Intergovernmental Relations and Markets: Towards a Post-Welfare Agenda descriu com, després de la Segona Guerra Mundial, els governs van seguir una política centralitzada "benestarista" de drets socials que ara s'ha convertit en una política "postbenestar" de descentralització intergovernamental i basada en el mercat.[28]

El 1983, la "descentralització" va ser identificada com un dels "Ten Key Values" (Deu valors clau) del Moviment Verd als Estats Units.

Un informe de 1999 del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament afirmava:

« "Un gran nombre de països en desenvolupament i en transició s'han embarcat en algun tipus de programa de descentralització. Aquesta tendència es combina amb un interès creixent pel paper de la societat civil i del sector privat com a socis dels governs en la recerca de noves formes de prestació de serveis ... La descentralització de la governança i l'enfortiment de la capacitat de gestió local també responen, en part, a tendències socials més àmplies. Aquestes inclouen, per exemple, la creixent desconfiança generalitzada cap al govern, el col·lapse espectacular d'alguns dels règims més centralitzats del món (especialment la Unió Soviètica) i les demandes separatistes emergents que semblen aparèixer habitualment en una o altra part del món. Tanmateix, el moviment cap a la rendició de comptes local i un major control sobre el propi destí no és únicament el resultat d'una actitud negativa envers el govern central. Més aviat, com ja hem assenyalat, aquests canvis estan impulsats principalment per un fort desig de major participació dels ciutadans i de les organitzacions del sector privat en la governança."[29] »

Durant el segle XXI, autors com Miguel Anxo Bastos i el seu O pequeno é possivel, en gallec, van continuar analitzant com la mida de les organitzacions i els estats afecta la seva capacitat d'eficiència.[30]

Crítica

[modifica]

Els factors que dificulten la descentralització inclouen una capacitat administrativa o tècnica local feble, cosa que pot donar lloc a serveis ineficients o ineficaços; recursos financers inadequats per dur a terme les noves responsabilitats locals, especialment en la fase inicial, quan són més necessaris; o una distribució inequitativa dels recursos.[31] La descentralització pot fer que la coordinació de les polítiques nacionals sigui massa complexa; pot permetre que les elits locals s'apropiïn de determinades funcions; la cooperació local es pot veure soscavada per qualsevol desconfiança entre els sectors privat i públic; i la descentralització pot comportar uns costos d'aplicació més elevats i conflictes pels recursos si no hi ha un nivell d'autoritat superior.[32] A més, la descentralització pot no ser tan eficient per a serveis estandarditzats, rutinaris i basats en xarxes, a diferència d'aquells que requereixen aportacions més complexes. Si es produeix una pèrdua d'economies d'escala en l'obtenció de mà d'obra o recursos, les despeses de la descentralització poden augmentar, alhora que els governs centrals perden el control sobre els recursos financers.[33][34]

S'ha assenyalat que, tot i que la descentralització pot augmentar l'eficiència productiva, pot soscavar l'eficiència d'assignació en fer més difícil la redistribució de la riquesa. La descentralització provocarà majors disparitats entre les regions riques i les pobres, especialment en moments de crisi quan el govern nacional pot no ser capaç d'ajudar les regions que ho necessitin.[35]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Termcat Arxivat 2010-09-18 a Wayback Machine. Entrada: Descentralització (Administració)
  2. ↑ Termcat Arxivat 2010-09-18 a Wayback Machine. Entrada: Descentralització (Economia. Empresa.)
  3. ↑ Vivien A. Schmidt, Democratizing France: The Political and Administrative History of Decentralization, Cambridge University Press, 2007, p. 22 Arxivat 2016-05-05 a Wayback Machine., ISBN 978-0521036054
  4. ↑ Barbara Levick, Claudius, Psychology Press, 2012, p. 81 Arxivat 2016-06-02 a Wayback Machine., ISBN 978-0415166195
  5. 1 2 Vivien A. Schmidt, Democratizing France: The Political and Administrative History of Decentralization, p. 10 Arxivat 2016-05-20 a Wayback Machine..
  6. ↑ Robert Leroux, French Liberalism in the 19th Century: An Anthology, Chapter 6: Maurice Block on "Decentralization", Routledge, 2012, p. 255 Arxivat 2016-05-29 a Wayback Machine., ISBN 978-1136313011
  7. ↑ A History of Decentralization Arxivat 2013-05-11 a Wayback Machine., lloc web de l'Earth Institute de la Columbia University, consultat el 4 de febrer de 2013.
  8. ↑ George Edward Rines. Encyclopedia Americana. New York: Encyclopedia Americana Corp., 1918, p. 624. OCLC 7308909.
  9. ↑ Hamilton, Peter. Émile Durkheim. New York: Routledge, 1995, p. 79. ISBN 978-0415110471.
  10. ↑ "Du principe Fédératif" ("El principi federatiu"), 1863.
  11. ↑ Craig R. Prentiss, Debating God's Economy: Social Justice in America on the Eve of Vatican II, Penn State Press, 2008, p. 43 Arxivat 2016-05-03 a Wayback Machine., ISBN 978-0271033419
  12. ↑ Kauffman, Bill. Ronald Hamowy. The Encyclopedia of Libertarianism. Thousand Oaks, CA: Sage, Cato Institute, 2008, p. 111–113. DOI 10.4135/9781412965811.n71. ISBN 978-1412965804. OCLC 750831024.
  13. ↑ David De Leon, Leaders from the 1960s: A Biographical Sourcebook of American Activism, Greenwood Publishing Group, 1994, p. 297 Arxivat 2015-11-05 a Wayback Machine., ISBN 978-0313274145
  14. ↑ Nancy L. Roberts, Dorothy Day and the Catholic worker, Volume 84, Issue 1 of National security essay series, State University of New York Press, 1984, p. 11 Arxivat 2016-05-17 a Wayback Machine., ISBN 978-0873959391
  15. ↑ Jesse Walker, Mark O. Hatfield, RIP Arxivat 2013-06-03 a Wayback Machine., Reason, 8 d'agost de 2011.
  16. ↑ Mildred J. Loomis, Decentralism: Where It Came From – Where Is It Going?, Black Rose Books, 2005, ISBN 978-1551642499
  17. ↑ Bill Kauffman, Bye Bye, Miss American Empire: Neighborhood Patriots, Backcountry rebels, Chelsea Green Publishing, 2010, p. xxxi «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2016-05-05. [Consulta: 16 juny 2026]., ISBN 978-1933392806
  18. ↑ Dr. Leopold Kohr, 84; Backed Smaller States Arxivat 2017-01-18 a Wayback Machine., obituari de The New York Times, 28 de febrer de 1994.
  19. ↑ John Fullerton, The Relevance of E. F. Schumacher in the 21st Century Arxivat 2013-04-05 a Wayback Machine., New Economics Institute, consultat el 7 de febrer de 2013.
  20. ↑ W. Patrick McCray, The Visioneers: How a Group of Elite Scientists Pursued Space Colonies, Nanotechnologies, and a Limitless Future, Princeton University Press, 2012, p. 70 «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2016-05-14. [Consulta: 16 juny 2026]., ISBN 978-0691139838
  21. ↑ Daniel Bell, The Coming Of Post-industrial Society, versió de Basic Books, 2008, p. 320–21, ISBN 978-0786724734
  22. ↑ Alvin Toffler, Previews & Premises: An Interview with the Author of Future Shock and The Third Wave, Black Rose books, 1987, p. 50 Arxivat 2016-05-08 a Wayback Machine., ISBN 978-0920057377
  23. ↑ John Naisbitt biography Arxivat 2013-09-16 a Wayback Machine. al seu lloc web personal, consultat el 10 de febrer de 2013.
  24. ↑ Sam Inkinen, Mediapolis: Aspects of Texts, Hypertexts and Multimedial Communication, Volume 25 of Research in Text Theory, Walter de Gruyter, 1999, p. 272 Arxivat 2016-04-28 a Wayback Machine., ISBN 978-3110807059
  25. ↑ Kamensky, John M. «Role of the "Reinventing Government" Movement in Federal Management Reform». Public Administration Review, vol. 56, 5-1996, p. 247–55. DOI: 10.2307/976448. JSTOR: 976448.
  26. ↑ Stephen Cummings, ReCreating Strategy, SAGE, 2002, p. 157 Arxivat 2016-05-22 a Wayback Machine., ISBN 978-0857026514
  27. ↑ Diana Conyers, "Decentralization: The latest fashion in development administration?" Arxivat 2014-05-22 a Wayback Machine., Public Administration and Development, Volume 3, Issue 2, p. 97–109, abril/juny 1983, a través de Wiley Online Library, consultat el 4 de febrer de 2013.
  28. 1 2 Decentralization Arxivat 2012-10-26 a Wayback Machine., article al "Restructuring local government project Arxivat 2013-01-17 a Wayback Machine." de la Dra. Mildred Warner, Cornell University, consultat el 4 de febrer de 2013.
  29. ↑ «Decentralization: A Sampling of Definitions» p. 11–12. United Nations Development Programme, 01-10-1999.
  30. ↑ Lenore, Víctor. «Miguel Anxo Bastos: "El imperio español no fue beneficioso en el plano económico"» (en castellà), 15-06-2026. [Consulta: 16 juny 2026].
  31. ↑ Litvack Ilene, Jennie; Seddon, Jessica. Decentralization briefing notes. Washington, DC: World Bank Institute, 1999. Arxivat 30 de setembre 2022 a Wayback Machine.
  32. ↑ Chapter 2. Decentralization and environmental issues Arxivat 2013-01-02 a Wayback Machine., "Environment in decentralized development", United Nations Food and Agriculture Organization ("FAO"), consultat el 23 de febrer de 2013; vegeu també Environment in Decentralized Decision Making, An Overview Arxivat 2013-05-29 a Wayback Machine., Agricultural Policy Support Service, Policy Assistance Division, FAO, Roma, Itàlia, novembre de 2005.
  33. ↑ Different forms of decentralization Arxivat 2013-05-26 a Wayback Machine., Earth Institute of Columbia University, accessed February 5, 2013.
  34. ↑ "Decentralization: A Sampling of Definitions", 1999, p. 8.
  35. ↑ Resum de Remy Prud'homme, "The Dangers of Decentralization Arxivat 2012-06-16 a Wayback Machine.", World Bank Research Observer, 10(2):201, 1995, enllaçat des de Decentralization Arxivat 2012-10-26 a Wayback Machine., article "Restructuring local government project" de la Dra. Mildred Warner.

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Descentralització&oldid=38373935»