Dinastia Zhou

Dinastia Zhou

Dades
Tipus	dinastia xinesa estat de l'antiga Xina període històric
Idioma oficial	xinès arcaic
Història
Creació	1027 aC c. 1046 aC segle XI aC:  (Predynastic Zhou (en) )
Data de dissolució o abolició	256 aC
Reemplaçat per	dinastia Qin
Governança corporativa
Format per	Dinastia Zhou Oriental Zhou de l'Oest
Part de	Tres Dinasties

Història de la Xina Història de la Xina
ANTIGA
3 Augustos i 5 Emperadors
Dinastia Xia 2100–1600 aC
Dinastia Shang 1600–1046 aC
Dinastia Zhou 1045–256 aC
Zhou Occidental
Zhou Oriental
Primaveres i Tardors
Regnes Combatents
IMPERIAL
Dinastia Qin 221 aEC–206 aEC
Dinastia Han 206 aEC–220 EC
Han Occidental
Dinastia Xin
Han Oriental
Tres Regnes 220–280
Wei, Shu i Wu
Dinastia Jin 265–420
Jin Occidental	16 Regnes 304–439
Jin Oriental
D. Meridionals i Septentrionals 420–589
Dinastia Sui 581–618
Dinastia Tang 618–907
( Segon Zhou 690–705 )
5 Dinasties & 10 Regnes 907–960	Dinastia Liao 907–1125
Dinastia Song 960–1279
Song del Nord		Xia Occ.
Song del Sud	Jin
Dinastia Yuan 1271–1368
Dinastia Ming 1368–1644
Dinastia Qing 1644–1911
MODERNA
República de la Xina 1912–1949
República Popular de la Xina Des del 1949	República de la Xina (Taiwan) Des del 1945

La dinastia Zhou (xinès: 周, pinyin: Zhōu) és la tercera dinastia xinesa segons la historiografia tradicional, i la segona, rere la dinastia Shang, de la qual es té constància per fonts escrites de la seva època. Fou la més llarga de totes les dinasties (1046 aC-256 aC) i va ser la darrera amb reis abans de l'aparició de les dinasties imperials.

En aquesta època, van viure els grans pensadors xinesos de l'antiguitat, com Confuci i Laozi, i es va iniciar la literatura xinesa clàssica. També es va establir la doctrina del mandat del cel (xinès: 天命; pinyin: Tiānmìng) i del governant com a fill del cel que governava per dret diví.

Història

Els Zhou eren originàriament un poble establert a la vall del riu Wei, a l'actual província de Shaanxi, a la perifèria occidental de l'àrea dominada per la dinastia Shang. Segons les fonts tradicionals xineses, els seus avantpassats havien estat agricultors i havien desenvolupat una societat pròspera sota dirigents com Ji, conegut pòstumament com a Rei Wen de Zhou. Durant el segle XI aC, Wen va ampliar la influència dels Zhou i va establir aliances amb altres pobles i grups de la regió, alhora que presentava els Zhou com una alternativa política als Shang. Les inscripcions i les fonts posteriors, però, mostren que la relació entre Zhou i Shang no era inicialment simplement d'enemistat: els Zhou van mantenir durant un temps vincles de subordinació i contacte amb la cort Shang.

Zhou occidental

Després de la mort del Rei Wen de Zhou, el seu fill Ji Fa, conegut com a Rei Wu de Zhou, va continuar l'expansió del poder Zhou. La tradició posterior explica que els Zhou van considerar que el rei Di Xin, l'últim governant Shang, havia perdut el favor del Cel a causa del seu mal govern, formulant així la doctrina del Mandat del Cel per justificar el canvi dinàstic. Cap al 1046 aC, les forces Zhou i els seus aliats es van enfrontar a l'exèrcit Shang a la batalla de Muye a Wei, a la província de Shaanxi. La victòria de Wu va provocar la caiguda de Zhou de Shang pel príncep de Pin Wu Wang, el pare del qual havia estat empresonat. Wu fou proclamat sobirà i fundà la dinastia Zhou amb capital a Hao, prop de Xi'an (després Chang'an), tot i que la consolidació del seu domini sobre els antics territoris Shang va requerir encara diversos anys de campanyes militars i reorganització política. Wu Wang era un guerrer de frontera, però progressivament la seva dinastia va adoptar la civilització xinesa que, pel mateix temps, es va estendre fins al Iang-Tsé.

El sistema descentralitzat de Zhou té semblances amb l'Europa medieval, amb un domini reial relativament petit (les comarques amb les ciutats de Hao i Mig Feng i cap a l'est la comarca de Lo-i), i amb comarques concedides a la família reial i comarques concedides a altres famílies, en tots els casos hereditàriament. Després d'aquests senyors feudals que governaven la ciutat i una comarca (que començava als murs de la ciutat) venien els guerrers, seguits pels camperols i els esclaus domèstics. Amb el temps, els feus van esdevenir semiindependents dels sobirans Zhou (vegeu la llista de feus més avall).

El sistema inicial es basava en les ciutats estat i el control depenia més dels lligams familiars que dels vincles feudals. Els elements feudals van disminuir amb el temps i el govern va incrementar el seu control; les ciutats estat van esdevenir més centralitzades i van establir un sistema econòmic impersonal, que era més fàcilment taxat pel govern central, que al mateix temps tenia més control sobre les ciutats; això va esdevenir-se a la darrera part del període Zhou occidental.

La rebel·lió dels Tres Guàrdies

El rei Rei Wu de Zhou va morir dos o tres anys després de la conquesta desencadenant una crisi del jove estat. Un dels germans del rei Wu, el duc de Zhou, es va declarar regent del fill del rei Wu, el futur rei Cheng. El duc de Zhou va aconseguir amb èxit la regència i va administrar el regne ell mateix provocant revoltes no només dels partidaris de la Dinastia Shang descontents i també dels seus propis parents, en particular del seu germà gran Guan Shu. En cinc anys, el duc de Zhou havia aconseguit derrotar els Tres Guàrdies i altres rebel·lions i els seus exèrcits van avançar cap a l'est, posant més terres sota el control de Zhou.

Zhou de l'Est

El 771 aC, la cort reial fou saquejada i el rei assassinat per invasors bàrbars aliats a senyors rebels. La capital es va traslladar més a l'est, cap a Lo-Yang (Lo-i), a la província de Henan. Fins aquí, la dinastia fou anomenada dels Zhou de l'Oest (1025-771 aC) i des del trasllat en endavant Zhou de l'Est (770-221 aC).

A partir d'aquí, els territoris delegats als senyors es van fer independents de fet (un centenar d'estats foren independents), però es va mantenir la ficció del reconeixement del sobirà per dret diví. Un gran creixement econòmic es va produir durant aquest temps, en què Xina va entrar a l'edat del ferro, que va permetre desenvolupar tècniques d'irrigació i construir noves arades millors i més productives; també es va incrementar la població i van començar a sorgir els comerciants i negociants de tota mena; la seva existència feia necessària la millora dels camins, que eren transitats ara principalment per cavalls. Això va permetre als senyors estendre el seu territori (els territoris fronterers). Va sorgir-hi la cavalleria militar. El poder de la dinastia es va anar reduint i la fragmentació se'n va accelerar.

La dinastia oriental es divideix en dos subperíodes: període de Primaveres i Tardors (770-476 aC), tal com l'anomena una crònica històrica del seu temps; i el període dels regnes combatents (475-221 aC).

Primaveres i Tardors

La Xina durant el període de Primaveres i Tardors

En el període de Primaveres i Tardors, van sorgir una sèrie d'estats que formaven aliances sota l'hegemonia d'un dels reis (vegeu-ne llista). El sistema d'estats feudals creat per la dinastia Zhou de l'Oest va experimentar canvis enormes després de la fugida de la cort Zhou cap a l'actual Luoyang el 771 aC i la disminució de la rellevància i poder de la nova Zhou de l'Est.

El període de Primaveres i Tardors va fer que uns quants estats assolissin el poder a costa de molts altres que ja no poden dependre de l'autoritat central per a la seva legitimitat o protecció. Durant el període dels Estats Combatents, molts governants van reclamar el Mandat del Cel per justificar la seva conquesta d'altres estats i estendre la seva influència. La lluita per l'hegemonia finalment va crear un sistema estatal dominat per diversos estats grans, com Qi, Qin, Jin i Chu i Yan, mentre que els estats més petits de les Planes Centrals es convertiren en els seus satèl·lits, i també existien altres estats importants, com Wu i Yue al sud-est. Les últimes dècades de l'era de Primaveres i Tardors van estar marcades per una major estabilitat, com a resultat de les negociacions de pau entre Jin i Chu que van establir les seves respectives esferes d'influència. Aquesta situació va acabar amb la partició de Jin entre les cases de Han, Zhao i Wei establint els set principals estats en guerra.

Després d'un període de guerres cada vegada més intenses, Qi, Qin, Jin i Chu finalment es van ajuntar per a una conferència de desarmament en el 579 aC, en què essencialment els altres estats es van convertir en satèl·lits. El 546 aC, Jin i Chu van acordar una nova treva. Aquesta era de pau va ser sol un preludi del caos del període dels Regnes Combatents. Cadascun dels quatre poderosos estats es trobava sumit en contínues lluites pel poder. Sis famílies propietàries de terres es feien la guerra l'una a l'altra a Jin. La família Chen eliminava els seus enemics polítics a Qi. La legitimitat dels governants era sovint desafiada en les guerres civils per diversos membres de la família reial a Qin i Chu. Durant el relativament pacífic segle vi aC, els dos estats costaners en l'actual Zhejiang, Wu i Yue, van començar a guanyar gradualment més poder. Després de derrotar i expulsar el rei Fu Chai de Wu, el rei Gou Jian de Yue va esdevenir l'últim gran senyor reconegut, acanat amb els conflictes al sud.

Regnes combatents

Article principal: Període dels Regnes Combatents (Xina)

Set estats o hegemonies van adquirir poder per damunt d'altres (van subsistir Zhou i Lu com a estats de certa importància) i van lluitar pel poder fins a la unificació de la Xina per la dinastia Qin (221 aC). Nan de Zhou, l'últim rei de Zhou de l'Est va moure la capital a Wangcheng que morí quan Qin va capturar la capital l'any 256 aC. Es va postular Hui de Zhou, però el seu territori va ser eliminat completament el 249 aC.

L'any 453 a la batalla de Jinyang l'aliança dels clans Wei, Zhao i Han es va desfer de la casa Zhi, l'últim llinatge poderós del regne de Jin després d'un llarg període marcat per diverses guerres civils que van afermar les forces centrífugues. L'any 434 aC, després de la mort del duc Ai, les tres famílies es van annexionar totes les terres de Jin, deixant només les capitals de Jiang i Quwo per al següent duc de Jin, formant ràpidament burocràcies fortes, i impossibilitant que alguna família aristocràtica els envaís. Aquest mateix any, el rei Weilie de Zhou va proclamar Jin, Wei, Han i Zhao com a iguals. Un cop estabilitzada la seva situació, els tres regnes hereus de Jin es van aliar i es van involucrar en diversos conflictes que van marcar la primera fase del període dels Estats Combatents. Qi, Chu i Qin porten el pes d'aquestes ofensives, així com Zhongshan. Entre els descendents de Jin, va ser Wei qui va afirmar la seva superioritat militar, després de les victòries del seu gran general Wu Qi.

El 403 aC, el rei Weilie de Zhou va reconèixer Han Qian, Zhao Ji i Wei Si com a marquesos de Han, Zhao i Wei respectivament i Jin va ser partit en tres estats: Han, Zhao i Wei. La desgràcia i l'exili de Wu Qi cap al 401 van beneficiar a Chu que el va contractar, restaurant el poder de Chu mitjançant reformes i victòries militars.

El creixent poder de Wei va fer que Zhao es retirés de l'aliança, i el 383 aC va traslladar la seva capital a Handan i atacar el petit estat de Wey, que va apel·lar a Wei, que va atacar Zhao al costat oest. Estant en perill, Zhao va demanar ajuda a Chu, que va utilitzar-ho com a pretext per annexionar-se el territori al seu nord, mentre Zhao ocupava una part de Wei. Aquest conflicte va marcar la fi del poder dels Jin units i l'inici d'un període d'aliances i guerres canviants en diversos fronts. La partició de Jin va ser el final del període Primaveres i Tardors, el començament del Període dels Regnes Combatents i la independència política de Han. Han va annexionar Zheng el 375. Després del 366, va ser el torn de Qin de reafirmar el seu poder. Sortint de conflictes difícils amb els pobles bàrbars del nord-oest, va derrotar una coalició de Wei i Han, després Wei de nou. L'estat de Jin va existir nominalment fins que els Annals de Bambú esmenten que el 369 aC, Cheng de Zhao i Gong de Han van traslladar el duc Huan de Jin a Tunliu i ja no hi ha registres de governants de Jin, considerant-se el final de Jin. Fins al 350 aC aproximadament l'aliança dels tres regnes hereus de l'antic Jin va tenir un paper impulsor, sota el lideratge de Wei.

La Xina durant el període dels Regnes Combatents, 350 aC aprox.

A partir del 350 aC els conflictes van ser cada cop més violents i les aliances van fluctuar per evitar que un regne domine els altres. En 323 aC els marquesos de Han, Zhongshan, Wei, Yan, i Zhao es van aliar i reconèixer mútuament com a reis. Els aliats, liderats pel general Zhao Pang Nuan van atacar Qin però van ser derrotats el 318 aC a la batalla de Hangu al pas estratègic de Hangu,

L'any 241 aC, l'expansió de Qin havia aconseguit aïllar i encerclar Han i Wei, i fer frontera amb Qi. Cinc dels set principals estats en guerra Chu, Zhao, Wei, Yan i Han van formar una aliança per lluitar contra el creixent poder de Qin, de la que el Rei Kaolie de Chu va ser nomenat líder i Lord Chunshen el comandant militar, però Qin va atacar el camp de Chu, que es va retirar, i després la resta dels aliats.

Les Guerres d'unificació de Qin van ser una sèrie de campanyes militars dutes a terme per Qin: Han, el més petit dels set estats, va ser conquistat en 230 aC, Wei en 228 aC després que el general Wang Ben desviés el riu Groc cap a Daliang, destruint la capital en una riuada, Chu en 223 aC, Wang Ben va capturar Yan, l'estat de Dai i els romanents de l'estat de Zhao en 222 aC, i finalment, l'any 221 aC, va assolir el control de tota la Xina, derrotant l'últim estat xinès independent, l'estat de Qi. Llavors, en aquell mateix any, a l'edat de 38 anys, el rei de Qin es va proclamar com el primer emperador de la Xina. Els territoris annexionats per Qin van esdevenir la pàtria de la nació xinesa i van formar la base de la dinastia Qin. La unificació de la Xina feta pels Qin és considerada com la fi de l'antiguitat xinesa i l'inici de l'imperi xinès.

La divisió de la Xina en diversos estats va propiciar la competència entre ells, es va desenvolupar la filosofia clàssica xinesa, amb l'aparició de les anomenades Cent escoles de pensament. Destaca per sobre de totes la figura de Confuci, representant de la classe emergent d'administradors i consellers. També va sorgir l'escola taoista, explicada al llibre Dao De Jing, El Clàssic del Camí i la Virtut, suposadament escrit per Laozi. Una tercera escola de filosofia fou el legalisme o legisme, que esdevindria la doctrina oficial de l'estat sota la següent dinastia Qin. El comerç i les ciutats van créixer fins a nivells que no s'havien vist abans. De fet, moltes de les ciutats xineses actuals es van fundar durant aquest període.

Cultura i societat

El cor de la dinastia Zhou era la vall del riu Wei; aquesta va seguir sent la seva principal base de poder després de conquerir els Shang.

Mandat del Cel

Olla de bronze dels Zhou occidentals (896) BC), comtat de Fufeng, Shaanxi – Museu Baoji Zhouyuan

Els governants Zhou van introduir el Mandat del Cel, que es convertiria en una de les doctrines polítiques més perdurables de l'Àsia Oriental. Segons la teoria, el Cel va imposar un mandat per substituir els Shang pels Zhou, la superioritat moral dels quals justificava confiscar la riquesa i el territori Shang per tal de retornar el bon govern al poble.

El Mandat del Cel es va presentar com un pacte religiós entre el poble Zhou i el seu déu suprem al cel. Els Zhou van acceptar que, com que els afers mundans s'havien d'alinear amb els del cel, el cel conferia poder legítim a una sola persona, el governant Zhou. A canvi, el governant tenia el deure de defensar els principis d'harmonia i honor del cel. Qualsevol governant que incomplís aquest deure, que deixés que la inestabilitat s'insinués en els afers terrenals o que deixés que el seu poble patís, perdria el mandat. Sota aquest sistema, era prerrogativa de l'autoritat espiritual retirar el suport a qualsevol governant rebel i trobar-ne un altre de més digne. D'aquesta manera, el déu del cel Zhou legitimava el canvi de règim.

En utilitzar aquest credo, els governants Zhou havien de reconèixer que qualsevol grup de governants, fins i tot ells mateixos, podien ser expulsats si perdien el mandat del cel a causa de pràctiques inadequades. El llibre d'odes escrit durant el període Zhou va entonar clarament aquesta advertència.

Els reis Zhou sostenien que el cel afavoria el seu triomf perquè els darrers reis Shang havien estat homes malvats les polítiques dels quals van portar dolor al poble a través del malbaratament i la corrupció. Després que els Zhou van arribar al poder, el mandat es va convertir en una eina política.

Un dels deures i privilegis del rei era crear un calendari reial. Aquest document oficial definia els temps per dur a terme activitats agrícoles i celebrar rituals. Però esdeveniments inesperats com ara eclipsis solars o calamitats naturals van qüestionar el mandat de la casa governant. Com que els governants afirmaven que la seva autoritat provenia del cel, els Zhou van fer grans esforços per obtenir un coneixement precís de les estrelles i perfeccionar el sistema astronòmic en què basaven el seu calendari.

La legitimitat dels Zhou també va sorgir indirectament de la cultura material dels Shang mitjançant l'ús de vasos rituals de bronze, estàtues, ornaments i armes. A mesura que els Zhou emulaven la producció a gran escala de bronzes cerimonials dels Shang, van desenvolupar un extens sistema de treball del metall del bronze que requeria una gran força de treball de tributs. Molts dels seus membres eren Shang, que de vegades eren transportats per la força als nous Zhou per produir els objectes rituals de bronze que després es venien i es distribuïen per les terres, simbolitzant la legitimitat dels Zhou.

Govern i administració

El sistema de govern de la dinastia Zhou es basava en l'autoritat del rei, les relacions de parentiu de l'aristocràcia i la concessió de territoris a senyors subordinats. Durant els Zhou de l'Oest (c. 1046-771 aC), el poder polític s'organitzava al voltant de la cort reial i d'una xarxa de dominis territorials governats principalment per membres de la família reial i altres llinatges aristocràtics. Aquest sistema, conegut com a fengjian (封建), combinava l'autoritat central del monarca amb una administració descentralitzada basada en les relacions de fidelitat, parentiu i dependència. Durant els Zhou de l'Est (770-256 aC), el debilitament de la monarquia afavorí l'autonomia dels estats regionals, que progressivament desenvoluparen institucions pròpies. Finalment, durant el període dels Regnes Combatents (c. 475-221 aC), les transformacions polítiques, militars i econòmiques impulsaren la substitució de bona part de les antigues estructures aristocràtiques per administracions territorials més centralitzades i burocratitzades.

El rei i el poder reial

El sobirà Zhou rebia el títol de wang (王), que significa «rei», i era considerat el Tianzi (天子), és a dir, el «Fill del Cel». D'acord amb la doctrina del Mandat del Cel (Tianming), el monarca governava en virtut d'un mandat d'origen celestial que legitimava la seva autoritat i establia que la continuïtat del seu poder depenia del manteniment de l'ordre i de la seva conducta moral. El rei ocupava la posició més elevada de la jerarquia política, religiosa i militar, i era el principal responsable de dirigir els rituals estatals, concedir títols i territoris, nomenar els funcionaris, dirigir les campanyes militars i arbitrar els conflictes entre els senyors regionals. També presidia les cerimònies d'investidura, durant les quals formalitzava els nomenaments i les concessions de terres, població i privilegis als seus subordinats.

Durant els Zhou de l'Oest, la monarquia exercia una autoritat efectiva sobre el domini reial i mantenia una influència considerable sobre els territoris dependents. El poder del sobirà, però, no era equivalent a una administració uniforme de tot el regne, ja que una part important de les funcions de govern corresponia als senyors territorials. Després del trasllat de la capital a Luoyang, a l'est, el 770 aC, l'autoritat política i militar dels reis disminuí progressivament. Tot i conservar la dignitat dinàstica i religiosa, els monarques Zhou perderen bona part de la seva capacitat d'intervenció directa en els afers dels estats regionals, els governants dels quals actuaven cada vegada amb més independència.

La família reial i l'aristocràcia

La casa governant Zhou pertanyia al llinatge Ji (姬), cognom compartit per nombroses famílies aristocràtiques vinculades a la dinastia. Després de la conquesta de la dinastia Shang, els primers reis Zhou distribuïren territoris entre els seus parents, aliats i altres dirigents que havien contribuït a la instauració del nou règim. Molts d'aquests dominis es convertiren en estats regionals governats per branques de la família reial, com Jin, Lu, Wei i Yan. Altres estats importants, com Qi i Chu, tenien orígens dinàstics diferents. Els governants territorials rebien títols nobiliaris i exercien autoritat sobre les poblacions dels seus dominis, a canvi de reconèixer la supremacia del rei Zhou, participar en les cerimònies de la cort i proporcionar suport militar i altres prestacions.

Les relacions entre la família reial i l'aristocràcia es regulaven mitjançant un sistema de parentiu patrilineal conegut com a zongfa (宗法), que establia una jerarquia entre els diferents llinatges i branques familiars. Aquest sistema distingia entre el llinatge principal (zong), vinculat a la successió directa de l'avantpassat fundador, i els llinatges secundaris (zu), originats per les branques col·laterals de la família. La successió es basava generalment en la primogenitura patrilineal, de manera que el fill gran tenia prioritat en l'herència del títol i de la posició principal del llinatge, mentre que els fills més joves podien establir branques familiars subordinades. La proximitat genealògica respecte del llinatge principal determinava en gran part la posició social, política i ritual de cada branca.

Aquest sistema de descendència també estructurava les relacions entre els diferents nivells de l'aristocràcia. El rei concedia territoris als senyors feudals, que al seu torn podien distribuir parts dels seus dominis entre els seus parents i subordinats, i aquests podien establir noves dependències territorials. D'aquesta manera, es formava una jerarquia de relacions polítiques i familiars que vinculava la cort reial amb els senyors regionals i els membres de la noblesa local. Els matrimonis entre les famílies governants reforçaven aquestes aliances i contribuïen a mantenir la cohesió del sistema. Tanmateix, la consolidació de les branques aristocràtiques i l'herència dels càrrecs i territoris afavoriren progressivament l'autonomia dels grans llinatges respecte de la monarquia.

Rangs nobiliaris

La societat política dels Zhou distingia diversos rangs aristocràtics, que expressaven la posició dels nobles dins la jerarquia de l'Estat. La classificació tradicional establia cinc títols principals per sota de la dignitat reial: gong (公), traduït habitualment com a duc; hou (侯), marquès; bo (伯), comte; zi (子), vescomte, i nan (男), baró. Aquests títols reflectien diferències de prestigi i rang, encara que el seu ús i la seva importància política podien variar segons l'època i els estats. Els nobles de rang superior disposaven generalment de dominis més importants i exercien una influència considerable sobre la política i l'administració dels seus territoris.

La jerarquia aristocràtica també es reproduïa dins dels dominis territorials, on els senyors distribuïen càrrecs, terres i privilegis entre els seus parents i subordinats. Els càrrecs i les obligacions podien transmetre's hereditàriament, fet que contribuïa a consolidar el poder de determinats llinatges. Amb tot, els nomenaments reials i les cerimònies d'investidura continuaven tenint una funció essencial en la legitimació dels càrrecs i dels drets territorials.

La cort reial i els càrrecs administratius

L'administració central dels Zhou de l'Oest estava organitzada al voltant de la cort, on diversos dignataris s'encarregaven de les funcions polítiques, administratives, militars i rituals. Entre els càrrecs documentats hi havia el taishi (太師), relacionat amb les funcions de conselleria i direcció militar; el situ (司徒), responsable de diversos aspectes de l'administració de la població i dels recursos; el sima (司馬), vinculat a l'organització militar, i el sikong o sigong (司空 o 司工), relacionat amb les obres públiques i la gestió dels treballs. També existien responsables dels rituals, dels afers de la cort, dels dominis reials, dels arxius i de les cerimònies religioses.

Els alts dignataris assessoraven el monarca, coordinaven les diferents àrees de govern i supervisaven els funcionaris subordinats. Alguns membres de l'aristocràcia exerciren una influència especialment important en l'administració reial, com el duc de Zhou, que tingué un paper destacat durant els primers anys de la dinastia i la minoria d'edat del rei Cheng de Zhou. Les inscripcions dels vasos de bronze documenten els nomenaments oficials i les cerimònies d'investidura (ceming 冊命), durant les quals els secretaris reials llegien les ordres del monarca i es formalitzaven les responsabilitats, els privilegis i les recompenses dels nous càrrecs. Aquestes inscripcions també indiquen l'existència d'àmbits administratius especialitzats, relacionats amb la casa reial, l'administració civil i l'organització militar.

Els funcionaris i l'organització territorial

L'administració dels Zhou de l'Oest disposava de funcionaris especialitzats en la gestió dels dominis reials, la supervisió de la població, el control dels recursos agrícoles, l'organització dels treballs públics i el compliment de les obligacions militars. La cort mantenia una estructura administrativa pròpia, diferenciada de la gestió dels dominis territorials governats pels senyors aristocràtics. Els càrrecs podien estar vinculats a determinats llinatges, però els nomenaments necessitaven el reconeixement i la sanció del monarca, especialment en els llocs de responsabilitat més elevada. Les inscripcions sobre bronze indiquen que existia una certa especialització de les funcions i que els funcionaris actuaven dins d'unitats administratives diferenciades.

El territori estava organitzat en dominis, ciutats emmurallades i assentaments rurals, que constituïen els principals centres de poblament, producció i administració. El domini reial se situava principalment a la vall del riu Wei, a l'actual província de Shaanxi, i tenia com a centres polítics les capitals occidentals, especialment Haojing. Després del trasllat de la cort a Luoyang a l'est es convertí en el principal centre dels Zhou de l'Est. Els estats regionals també disposaven de capitals pròpies, on es concentraven els palaus dels governants, les institucions administratives, els centres rituals i les guarnicions militars. Aquests centres exercien el control sobre els territoris rurals i els assentaments dependents.

Els senyors territorials disposaven de les seves pròpies corts, funcionaris i forces militars, i administraven els recursos i les obligacions de les poblacions sota el seu domini. Per tant, el poder central no controlava directament tots els territoris, sinó que exercia la seva autoritat a través d'una xarxa de dependències polítiques i aristocràtiques. Aquesta organització permetia governar territoris extensos amb els recursos administratius disponibles, però també afavoria la consolidació de poders locals que podien esdevenir independents de la monarquia.

Transformacions administratives durant els Zhou orientals

Després del trasllat de la cort reial a Luoyang, el 770 aC, el poder polític dels reis Zhou disminuí progressivament i els estats regionals adquiriren una autonomia cada vegada més gran. Durant el període de Primaveres i Tardors (770-476 aC), els governants dels principals estats ampliaren els seus dominis i reforçaren les seves institucions militars i administratives. Alhora, les antigues famílies aristocràtiques consolidaren el control hereditari sobre determinats càrrecs i territoris, i algunes branques nobles arribaren a exercir més poder que els mateixos governants. Les lluites entre aquests llinatges provocaren conflictes interns, canvis de govern i la concentració del poder en mans de determinades famílies de ministres i generals.

Paral·lelament, els governants començaren a incorporar consellers i administradors que no pertanyien necessàriament als grans llinatges aristocràtics. Aquests especialistes podien ser nomenats per les seves capacitats polítiques, militars o administratives, i alguns es desplaçaven d'un estat a un altre oferint els seus serveis i projectes de reforma. Els pensadors confucians defensaven l'educació, la virtut i el bon govern com a criteris per a l'exercici dels càrrecs, mentre que els partidaris del legalisme insistien en la necessitat d'establir lleis, normes administratives i mecanismes de control més estrictes. Aquestes noves concepcions contribuïren a transformar les pràctiques de govern dels estats regionals.

Les reformes burocràtiques durant els Regnes Combatents

Durant el període dels Regnes Combatents (c. 475-221 aC), la competència militar i territorial entre els principals estats impulsà una profunda reorganització de les institucions polítiques. Els governants reduïren progressivament l'autonomia de les antigues famílies aristocràtiques i reforçaren el control directe sobre els territoris mitjançant la creació i l'ampliació de districtes i prefectures (xian 縣 i jun 郡), administrats per funcionaris nomenats pel poder central. A diferència dels antics dominis hereditats, aquests càrrecs depenien cada vegada més de la designació del governant i podien ser revocats o transferits. Els funcionaris s'encarregaven de registrar la població, supervisar la producció agrícola, recaptar impostos, administrar la justícia i organitzar el reclutament militar. També es desenvoluparen sistemes de remuneració dels càrrecs públics, registres administratius i normatives escrites per regular les obligacions de la població i les activitats del govern.

Les reformes associades a Shang Yang, al regne de Qin durant el segle IV aC, constitueixen un dels exemples més coneguts d'aquest procés. Aquestes mesures reorganitzaren l'administració territorial, reforçaren el control estatal sobre les famílies i la producció agrícola, establiren incentius i rangs de mèrit vinculats als serveis militars i a la producció de cereals, i limitaren diversos privilegis de l'antiga aristocràcia. La reorganització administrativa permetia al govern central disposar de més informació sobre la població i els recursos, recaptar impostos de manera més sistemàtica i mobilitzar grans contingents de soldats i treballadors. Processos de centralització i reforma també es produïren en altres estats, encara que amb característiques i ritmes diferents.

Aquesta evolució comportà la transformació dels antics estats aristocràtics en estructures polítiques territorials més centralitzades, en què l'autoritat del governant s'exercia mitjançant una xarxa de funcionaris dependents de la cort. La substitució progressiva dels càrrecs estrictament hereditaris per nomenaments administratius, juntament amb el desenvolupament dels registres de població, la fiscalitat i el reclutament, proporcionà als estats una capacitat de mobilització militar i econòmica molt superior. Aquestes reformes, especialment les desenvolupades a Qin, contribuïren a crear les bases institucionals de l'Estat imperial que unificà la Xina el 221 aC.

El sistema fengjian i el debat sobre el feudalisme

El sistema polític dels Zhou és descrit sovint com a feudal per alguns historiadors occidentals, ja que presenta similituds amb les formes de govern descentralitzades de l'Europa medieval. El terme xinès fengjian (封建) designa el sistema de concessió de territoris i títols als senyors subordinats, que governaven els seus dominis a canvi de reconèixer l'autoritat del monarca i complir determinades obligacions polítiques, rituals i militars. Tanmateix, aquesta comparació té limitacions importants: l'organització política dels Zhou es basava en les relacions de parentiu, els rituals ancestrals i una jerarquia aristocràtica pròpia, i no corresponia exactament a les institucions feudals europees. A més, els centres de poder dels Zhou eren principalment ciutats emmurallades i dominis territorials, i no castells vinculats a una xarxa de vassallatge equivalent a la medieval europea.

El sistema fengjian coexistia amb una administració reial que disposava de funcionaris, càrrecs especialitzats i procediments formals de nomenament. Per aquest motiu, alguns estudis han destacat que l'Estat dels Zhou de l'Oest no era simplement una estructura aristocràtica descentralitzada, sinó que també desenvolupà formes primerenques d'organització burocràtica. Les inscripcions sobre bronze documenten l'existència d'oficines, divisions funcionals i procediments administratius que permetien al monarca intervenir en la gestió dels territoris i en el nomenament dels seus subordinats.

La progressiva centralització dels estats durant el període dels Regnes Combatents acabà transformant aquest model. Les antigues concessions territorials hereditàries perderen importància davant les prefectures i els districtes administrats per funcionaris nomenats pel governant. D'aquesta manera, el sistema fengjian fou substituït progressivament per formes de govern territorial basades en l'administració directa, que es consolidaren després de la unificació de la Xina per la dinastia Qin.

Agricultura

La paella Shi Qiang (c. segle X aC), inscrit amb els èxits dels primers reis Zhou

L'agricultura a la dinastia Zhou era molt intensiva i, en molts casos, dirigida pel govern. Totes les terres de conreu eren propietat dels nobles, que després cedien les seves terres als seus serfs, una situació similar al feudalisme europeu. Per exemple, un tros de terra es dividia en nou quadrats en el sistema de camp de pou, amb el gra del quadrat del mig agafat pel govern i el de les quadrats circumdants guardat per agricultors individuals. D'aquesta manera, el govern podia emmagatzemar els excedents d'aliments i distribuir-los en èpoques de fam o mala collita. Alguns sectors manufacturers importants durant aquest període van incloure la fosa de bronze, que era essencial per a la fabricació d'armes i eines agrícoles. De nou, aquestes indústries estaven dominades per la noblesa, que dirigia la producció d'aquests materials.

Els primers projectes d'enginyeria hidràulica de la Xina es van iniciar durant la dinastia Zhou, en última instància com a mitjà per ajudar al reg agrícola. Sunshu Ao, el canceller de Wei que servia al Rei Zhuang de Chu, va construir una presa en un riu per crear un enorme embassament de reg a l'actual província septentrional d'Anhui. Per això, Sunshu és considerat el primer enginyer hidràulic de la Xina. L'estadista de Wei posterior Ximen Bao, que va servir al marquès Wen de Wei (445–396 aC), va ser el primer enginyer hidràulic de la Xina a crear un gran sistema de canals de reg. Com a focus principal del seu grandiós projecte, la seva obra al canal va acabar desviant les aigües de tot el riu Zhang cap a un lloc més amunt del riu Groc.

Militar

El genet de Taerpo, una figureta de terracota Qin d'una tomba prop de la moderna Xianyang a Shaanxi, segles IV-III aC.

Els primers Zhou occidentals van donar suport a un exèrcit fort, dividit en dues unitats principals: els Sis Exèrcits de l'oest i els Vuit Exèrcits de Zhengzhou. Els exèrcits van fer campanya a l'altiplà nord de Loess, l'actual Ningxia i la plana inundable del riu Groc. La destresa militar dels Zhou va arribar al seu punt àlgid durant el 19è any del regnat del rei Zhao, quan els sis exèrcits van ser aniquilats juntament amb el rei Zhao en una campanya al voltant del riu Han. Els primers reis Zhou eren veritables comandants en cap.

El rei Zhao va ser famós per les repetides campanyes a la regió de l'Iang-Tsé, i va morir durant la campanya. Les campanyes posteriors dels reis van ser menys efectives. El rei Li va liderar 14 exèrcits contra bàrbars al sud, però no va aconseguir cap victòria. El rei Xuan va lluitar contra els nòmades Quanrong en va. El rei You va ser assassinat pels Quanrong quan Haojing va ser saquejada. Tot i que els carros s'havien introduït a la Xina durant la dinastia Shang des de l'Àsia Central, el període Zhou va veure el primer ús important de carros en batalla. Troballes arqueològiques recents demostren similituds entre els enterraments de cavalls de les dinasties Shang i Zhou amb les poblacions de l'estepa a l'oest, com ara els Saques i els Wu-sun. Altres possibles influències culturals resultants del contacte amb aquests pobles irànics de l'Àsia Central en aquest període poden incloure estils de lluita, enterraments de cap i peülles, motius artístics i mites.

L'exèrcit Zhou també incloïa tropes bàrbares com el poble Di. El rei Hui de Zhou es va casar amb una princesa del Di Roig com a mostra d'agraïment per la importància de les tropes Di. El rei Xiang de Zhou també es va casar amb una princesa Di després de rebre suport militar de Di.

Filosofia

Placa d'estil animal nòmada, dinastia Zhou oriental o Han, segles IV-III BC.

Una peça ritual de gasa de seda brodada d'una tomba de l'època Zhou oriental a Mashan, Hubei, segle IV aC

Una copa de cristall tallada, desenterrada a Banshan, Hangzhou, període dels Regnes Combatents – Museu de Hangzhou

El Bianzhong del marquès Yi de Zeng, un conjunt d'instruments de percussió bianzhong de bronze de la seva tomba a Hubei, datat l'any 433 aC

Durant la dinastia Zhou, es van desenvolupar els orígens de la filosofia xinesa nativa, i les seves etapes inicials de desenvolupament van començar al segle VI aC. Els filòsofs xinesos més importants, els que van tenir el major impacte en les generacions posteriors de xinesos, van ser Confuci, fundador del confucianisme, i Laozi, fundador del taoisme. Altres filòsofs d'aquesta època van ser Mozi, fundador del Moïsme; Menci, el segon savi del confucianisme; Shang Yang i Han Fei, responsables del desenvolupament de l'antic legalisme xinès; i Xunzi, que podria dir-se que va ser el centre de la vida intel·lectual xinesa antiga durant el seu temps.

La teologia estatal de la dinastia Zhou utilitzava conceptes de la dinastia Shang i es referia principalment al déu Shang, Di, com a Tian, un concepte més distant i desconegut, però que qualsevol podia utilitzar, la visió oposada a l'espiritualitat dels Shang. Els Zhou volien augmentar el nombre de cercadors de la il·luminació, místics i aquells que estiguessin interessats en aprendre sobre aquestes coses com una manera de distanciar encara més el seu poble del paradigma de l'era Shang i de les tradicions locals.

• 
  Empunyadura d'espasa d'or, Zhou oriental, segles VI-V aC – Museu Britànic
• 
  Espasa de bronze dels Zhou orientals excavada a Changsa, Hunan
• 
  Alabarda de bronze dels Zhou orientals

Llistes

Llista de feus

De la família reial

Yen Hsing Chin Hung Chao Han Hsun

Chia Jui Wei Chun Lu Kuan

Ying Ts'ai Hsi Sui Teng

Els més grans n'eren els de Yen, Hsing, Chun i Chin; Lu i Han eren mitjans i la resta petits.

D'altres famílies

Yung Kue'i Ch'u (2 comarques) Ku Lo

Chou Chun Yang-Yüeh Yun Huang

Hsien Huan Tung Shu Hsu

Ch'en Fao Tao Shen Teng

Yen Tan Chi Chu Tsou

Liang Chiao Ch'in Pao

Llista d'estats

Zhou (la resta dels seus dominis entorn de Lo-Yang) Cheng (Capital Yen-Ling) a l'est Wei (al nord-est de l'anterior) Ts'ao (al sud-est de l'anterior) Sung (a l'est i sud de l'anterior) Teng (al nord-est de l'anterior) Lu (al nord de Teng, Sung i Ts'ao) Tan (al sud-est de Lu) Ch'en (a l'est de Cheng i sud de Sung)

Hsu (al sud de Cheng) Ts'ai (al sud-oest de Ch'en) Chin (a l'oest, nord, i nord-est de Zhou) Ch'in (al sud-oest de Chin) Yen (al nord-est de Chin) Ch'i (al sud-est de Yen i est de Chin) Ch'u (al sud de Chin, Zhou, Cheng, Hsu, Ts'ai, Ch'en i Sung) Wu (a l'est de Chu)

Llista de sobirans

Wen Wang (Ji Xiouli) vers 1050-1025 aC Wu Wang (Ji Fa) vers 1025-1015 aC Cheng Wang (Ji Song) vers 1015-1005 aC Kang Wang (Ji Zhao) vers 1005-978 aC Zhao Wang (Ji Xia) vers 978-956 aC Mu Wang (Ji Man) vers 956-c. 918 aC Gong Wang (Ji Yi) vers 918-c. 903 aC Yi Wang (Ji Jian) vers 903-873 aC Xiao Wang (Ji Bi Fang) 872-868 aC Yi Wang (Ji Xie) vers 867-860 aC Li Wang (Ji Hu) vers 859-828 aC Xuan (Ji Jing) 827-781 aC You Wang (Ji Gong Nie) 781-771 aC Ping Wang (Ji Yi Jiu) 770-719 aC

Huan Wang (Ji Lin) 719-696 aC Xiang Wang 696-681 aC Xi Wang (Ji Qi) 681-676 aC Hui Wang (Ji Lang) 676-651 aC Xiang Wang (Ji Zheng) 651-618 aC Shu Dai Wang 636-635 aC Qing Wang (Ji Ren Chen) 618-612 aC Kuang Wang (Ji Ban) 612-606 aC Ding Wang (Ji Yu) 606-585 aC Jian Wang (Ji Yi) 585-571 aC Ling Wang (Ji Xie Xin) 571-544 aC Jing Wang (Ji Gui) 544-520 aC Dao Wang (Ji Meng) 520 aC Jing Wang (Ji Gai) 519-475 aC

Yuan Wang (Ji Ren) 475-468 aC Zhen Ding Wang (Ji Jie) 468-441 aC Kao Wang (Ji Wei) 440-425 aC Ai Wang (Ji Qu Ji) 440 aC Si Wang (Ji Di Shu) 440 aC Wei Lie Wang (Ji Wu) 425-402 aC An Wang (Ji Jiao) 402-375 aC Lie Wang (Ji Xi) 375-368 aC Xian Wang (Ji Jiong) 368-320 aC Shen Jing Wang (Ji Ding) 320-314 aC Nan Wang (Ji Yan) 314-256 aC Hui Wang 256-225 aC

Bibliografia addicional

• Beckwith, Christopher I. Princeton University Press. Empires of the Silk Road: A History of Central Eurasia from the Bronze Age to the Present, 16 Març 2009. ISBN 978-1400829941 [Consulta: 30 desembre 2014]. 
• Bodman, Nicholas C. E. J. Brill. Contributions to historical linguistics: issues and materials, 1980, p. 34–199. ISBN 978-90-04-06130-9. 
• Chinn, Ann-ping. Scribner. The Authentic Confucius, 2007. ISBN 978-0-7432-4618-7. 
• Ebrey, Patricia Buckley; Walthall, Anne; Palais, James B. Houghton Mifflin Company. East Asia: A Cultural, Social, and Political History, 2006. ISBN 0-618-13384-4. 
• Gernet, Jacques. Cambridge University Press. A History of Chinese Civilization, 1996. ISBN 0-521-49781-7. 
• Hucker, Charles O. Stanford University Press. China to 1850: A short history, 1978. ISBN 0-8047-0958-0. 
• Krech, Volkhard; Steinicke, Marian. Brill. Dynamics in the History of Religions between Asia and Europe: Encounters, Notions, and Comparative Perspectives, 2011. ISBN 978-9004225350 [Consulta: 30 desembre 2014]. 
• Khayutina, Maria. Warring States Project. The Warring States Working Group, WSWG-17, 2003, p. 14 [Consulta: 6 març 2009]. 
• Kleeman, Terry F. University of Hawaii Press. Great Perfection: Religion and Ethnicity in a Chinese Millennial Kingdom, 1998. ISBN 0824818008 [Consulta: 31 desembre 2014]. 
• Schinz, Alfred. Daehan Printing & Publishing Co. The Magic Square: Cities in Ancient China, 1996. 
• Schirokauer, Conrad; Brown, Miranda. Thomson Learning. A Brief History of Chinese Civilization, 2006, p. 25–47. 
• Shaughnessy, Edward L. Historical Perspectives on The Introduction of The Chariot Into China. 48, 1988, p. 189–237. DOI 10.2307/2719276. 
• Shaughnessy, Edward L. The Cambridge History of Ancient China, 1999, p. 292–351. ISBN 978-0-521-47030-8. 
• Wu, K. C.. Crown Publishers. The Chinese Heritage, 1982. ISBN 0-517-54475-X. 
• The Metropolitan Museum of Art. The great Bronze Age of China: an exhibition from the People's Republic of China, 1980. ISBN 978-0-87099-226-1. 
• Lee, Yuan-Yuan; Shen, Sinyan. Chinese Music Society of North America Press. Chinese Musical Instruments, 1999. ISBN 978-1-880464-03-8. 
• Li, Feng. Cambridge University Press. Landscape and Power in Early China: The Crisis and Fall of the Western Zhou 1045–771 BC, 2006. ISBN 978-0-521-85272-2. 
• Shen, Sinyan. Acoustics of Ancient Chinese Bells. 256, 1987, p. 94. DOI 10.1038/scientificamerican0487-104. 
• Sun, Yan. University of Hawai'i Press. Contact and Exchange in the Ancient World, 2006, p. 215–237. ISBN 978-0-8248-2884-4. 
• Wagner, Donald B. Archaeopress. Metals in Antiquity, 1999, p. 1–9. ISBN 978-1-84171-008-2. 
• Allan, Sarah «On the identity of Shang Di 上帝 and the origin of the concept of a Celestial Mandate (Tian Ming 天命)». Early China. Cambridge University Press [Cambridge], 31, 2007, p. 1–46. DOI: 10.1017/S0362502800001796. JSTOR: 23354211.

Vegeu també

• Tomba del Marquès Yi de Zeng
• Bronzes rituals xinesos
• Enllaç a l'article del sinòleg Berenguer-Futagami: Confucianism, again.