Net

El favorit (Avi i net), de Georgios Jakobides, 1890.

El net o la neta és el fill o la filla d'un fill o d'una filla i, per tant, un descendent situat dues generacions per sota dels seus avis. El terme designa una relació de parentiu recíproca: una persona és neta d'aquelles persones que són els pares dels seus progenitors. Per extensió, net també pot designar qualsevol descendent a comptar de la generació dels nets i, en plural, les generacions venidores.

La relació entre avis i nets constitueix un dels principals vincles intergeneracionals de la família extensa. Pot comprendre relacions afectives, convivència, cura dels infants, ajuda econòmica o material, transmissió de coneixements, històries i pràctiques familiars i, en etapes posteriors de la vida, suport dels nets als avis. La intensitat i les característiques d'aquest vincle varien considerablement entre famílies i al llarg del temps.

Els canvis demogràfics dels segles XX i XXI han modificat profundament aquesta relació. L'increment de l'esperança de vida ha augmentat el nombre d'anys durant els quals avis i nets poden coincidir vius, mentre que la disminució de la fecunditat i l'endarreriment de l'edat de tenir fills han modificat l'edat de ser avis i el nombre potencial de nets. Això fa que en moltes societats contemporànies la relació pugui prolongar-se fins ben entrada l'edat adulta del net.

Parentiu i terminologia

Quadre de relacions de parentiu en català. Avis i nets pertanyen a la mateixa línia recta de descendència.

En el còmput dels graus de parentiu, avis i nets són parents de segon grau per consanguinitat en línia recta. Entre una persona i el seu pare o la seva mare hi ha un grau, i entre aquesta persona i l'avi, l'àvia, el net o la neta, dos. Aquesta classificació té efectes en diferents àmbits jurídics, administratius i fiscals.

El mot català net procedeix del baix llatí neptus i està documentat en català almenys des del segle XIV. Abans de l'aprovació de l'Ortografia catalana de l'Institut d'Estudis Catalans del 2017, el substantiu s'escrivia nét i néta, amb accent diacrític, per diferenciar-lo gràficament de l'adjectiu net, «sense brutícia». La reforma ortogràfica va eliminar aquest accent i va establir la grafia net, neta per a tots dos mots.

La llengua catalana disposa de denominacions específiques per a les generacions successives de descendents. El fill o filla d'un net és un besnet o besneta; les generacions següents poden denominar-se rebesnet o rebesneta i quadrinet o quadrineta. Aquestes denominacions continuen tenint ús jurídic i administratiu: l'Agència Tributària de Catalunya, per exemple, es refereix expressament als nets, besnets, rebesnets i quadrinets quan classifica els descendents en l'impost sobre successions.

Les famílies constituïdes després de separacions i noves unions poden crear també relacions de parentiu no biològiques. En català existeixen els mots netastre i netastra, definits com el fill o la filla d'un fillastre o d'una fillastra. Aquesta terminologia reflecteix lingüísticament una de les formes que pot adoptar el parentiu en les famílies reconstituïdes.

Les categories de parentiu no són universals ni totes les societats agrupen els parents de la mateixa manera. Els sistemes terminològics de parentiu poden distingir o agrupar les persones segons la generació, el sexe, la branca materna o paterna, el tipus de filiació o altres criteris socials. Així, les distincions que en català s'expressen mitjançant termes com avi, net, oncle, nebot o cosí no tenen necessàriament una correspondència exacta en totes les llengües i cultures.

Relació entre avis i nets

Una àvia juga amb el seu net.

La relació entre avis i nets presenta una gran diversitat. Pot anar des d'un contacte ocasional fins a una convivència quotidiana i, en alguns casos, a una assumpció considerable de responsabilitats parentals per part dels avis. Entre els factors que influeixen en la qualitat i la freqüència del contacte hi ha la proximitat geogràfica, l'edat dels membres de les dues generacions, la salut dels avis i, especialment, la relació que aquests mantenen amb la generació intermèdia, és a dir, amb els pares dels nets.

Durant la infància, els avis poden actuar com a figures d'acompanyament complementàries als progenitors. La relació pot incloure activitats de lleure, converses, ajuda quotidiana, transmissió de coneixements i participació en la cura. La recerca sobre les relacions entre avis i infants mostra, però, que la simple existència dels avis diu poc sobre el paper que exerceixen: la freqüència del contacte, la proximitat emocional i la situació de cada família produeixen experiències molt diferents.

Durant l'adolescència, el desenvolupament de més autonomia respecte dels adults pot transformar la relació. Els avis poden mantenir una funció de suport emocional o de continuïtat familiar, però la freqüència del contacte i les formes de comunicació acostumen a adaptar-se als canvis en la vida del net. La recerca psicosocial també ha assenyalat que el vincle no s'ha d'idealitzar, ja que al costat de relacions positives poden existir distanciament, conflictes o tensions entre generacions.

L'arribada del net a l'edat adulta no posa necessàriament fi a una relació estreta. Els canvis associats als estudis, la incorporació al mercat laboral, la formació d'una parella o la paternitat i maternitat poden modificar el contacte amb els avis. Els estudis sobre nets adults mostren que aquestes transicions poden reforçar o reduir la proximitat depenent de les circumstàncies i que les relacions intergeneracionals poden conservar una importància significativa molt després de la infància.

Una de les funcions que poden desenvolupar els avis és la transmissió de la memòria familiar. Els relats sobre parents, migracions, formes de vida, conflictes, oficis o experiències personals posen els nets en contacte amb episodis anteriors al seu naixement. Les investigacions basades en converses entre avis i nets han observat que recordar conjuntament el passat pot funcionar alhora com una forma de comunicació intergeneracional i com un mecanisme de transmissió de la història familiar.

Aquesta transmissió no funciona únicament de la generació més gran cap a la més jove. Els nets poden introduir els avis en noves pràctiques culturals i tecnològiques, ajudar-los amb dispositius digitals i compartir-hi formes contemporànies de comunicació. Estudis sobre l'aprenentatge tecnològic de les persones grans han documentat precisament la intervenció dels nets com una de les fonts d'ajuda per familiaritzar-se amb noves tecnologies.

La relació també pot invertir parcialment la direcció de les cures quan els avis envelleixen. Els nets adults poden passar a proporcionar companyia, ajuda amb activitats quotidianes o atenció a avis amb problemes de salut. Aquesta situació ha estat estudiada especialment en famílies en què una persona gran desenvolupa demència, en què els nets poden experimentar una transformació profunda de la relació i assumir diferents graus de responsabilitat com a cuidadors.

Cura dels nets

Una de les manifestacions més estudiades de la relació és la participació dels avis en la cura dels nets. Aquesta ajuda pot ser esporàdica —per exemple, durant unes hores— o regular, i pot permetre als progenitors compatibilitzar la criança amb la feina remunerada o altres responsabilitats. La importància d'aquesta forma de solidaritat familiar varia segons la disponibilitat de serveis públics i privats de cura infantil, les polítiques familiars i laborals i les normes culturals de cada societat.

A l'Estat espanyol, el mòdul sobre conciliació de l'Enquesta de Població Activa del 2025 va estimar que el 3,0% de les persones d'entre 18 i 74 anys tenia com a única responsabilitat regular de cura l'atenció dels seus nets menors de quinze anys. La proporció era del 3,8% entre les dones i del 2,1% entre els homes. Aquestes xifres no inclouen necessàriament totes les formes d'ajuda ocasional que els avis poden proporcionar a les famílies.

La diferència entre dones i homes en aquestes dades s'inscriu en un patró més ampli de distribució desigual de les tasques de cura. La mateixa enquesta mostrava que les dones tenien més responsabilitats de cura que els homes en el conjunt de categories analitzades. En el cas dels nets, això significa que les àvies apareixen amb més freqüència que els avis com a responsables habituals, tot i que la situació varia considerablement entre famílies.

La participació en la cura pot tenir conseqüències positives i negatives per als avis. Les revisions de la literatura científica han trobat associacions amb més activitat social o satisfacció en alguns contextos, però també estrès, cansament o deteriorament del benestar quan la responsabilitat és molt intensa, poc voluntària o es combina amb dificultats econòmiques i de salut. Per això, no es pot establir de manera general que cuidar els nets sigui beneficiós o perjudicial: la freqüència, la intensitat i les circumstàncies de la cura són determinants.

La recerca ha explorat igualment possibles relacions entre cuidar els nets i el funcionament cognitiu de les persones grans. Alguns estudis observacionals han trobat millors resultats en proves de memòria o fluïdesa verbal entre avis que participaven en la cura, però aquestes associacions no demostren per si mateixes una relació causal, ja que les persones amb millor salut poden ser precisament les que tenen més possibilitats de fer-se càrrec dels nets.

En una situació diferent de la cura complementària, alguns avis es converteixen en els cuidadors principals dels nets perquè els progenitors no poden exercir temporalment o permanentment les seves funcions. Aquestes llars impliquen responsabilitats econòmiques, educatives i emocionals molt més àmplies i la literatura especialitzada les diferencia de l'ajuda quotidiana que els avis proporcionen mentre els progenitors continuen assumint la responsabilitat principal dels infants.

Distància i comunicació

La distància geogràfica és un dels factors que més condicionen la freqüència del contacte entre avis i nets, però el desenvolupament de les tecnologies digitals n'ha modificat els efectes. Les trucades, la missatgeria instantània, les xarxes socials i especialment les videotrucades permeten mantenir formes de contacte regular entre persones que viuen en ciutats o països diferents.

La videoconferència és especialment significativa en la comunicació amb nets de poca edat, perquè permet combinar la veu amb expressions facials, gestos i reaccions immediates. Les investigacions sobre videotrucades entre avis, progenitors i infants han trobat que aquestes interaccions poden mantenir formes de comunicació sensible a distància, tot i que no substitueixen completament la interacció presencial.

Aquestes tecnologies han adquirit una importància particular en les famílies transnacionals, en què migracions laborals, estudis o altres moviments fan que diverses generacions resideixin en països diferents. Els estudis sobre avis transnacionals han descrit l'ús de comunicacions audiovisuals per seguir el creixement dels nets, compartir rutines familiars i mantenir una sensació de participació en la vida quotidiana malgrat la separació física.

Canvis demogràfics

La possibilitat de conèixer els avis i la durada de la relació amb ells depenen directament de factors com la mortalitat, la fecunditat i l'edat en què cada generació té descendència. L'augment de la longevitat durant el segle XX va incrementar substancialment el període de vida compartit entre avis i nets en moltes societats, fins al punt que una part considerable de la relació pot desenvolupar-se actualment quan el net ja és adult.

Una conseqüència de l'augment de la supervivència és que més persones poden conèixer simultàniament diverses generacions d'ascendents i descendents. Una família pot contenir alhora besavis, avis, progenitors, fills i nets, encara que aquestes generacions no resideixin sota un mateix sostre. La demografia de l'avialitat estudia precisament la probabilitat d'esdevenir avi o àvia, l'edat a què té lloc aquesta transició, la durada d'aquest paper i el nombre de nets.

L'endarreriment de la maternitat i la paternitat actua parcialment en sentit contrari a l'allargament de l'esperança de vida, perquè també endarrereix l'edat en què una persona esdevé avi. Als països europeus on s'ha produït un retard continuat de la fecunditat s'ha observat un retard de la transició a l'avialitat, que pot anar acompanyat d'un nombre més reduït de nets i de menys anys de convivència entre algunes generacions.

La disminució de la fecunditat també modifica la proporció entre el nombre potencial d'avis i el de nets. Quan les famílies tenen menys fills, aquests poden tenir menys germans però disposar de diversos avis durant bona part de la infància. Aquest canvi ha contribuït a augmentar l'interès demogràfic i sociològic per unes relacions que tradicionalment havien rebut menys atenció que les existents entre progenitors i fills.

Els nets als Països Catalans

Família i societat

En la societat catalana medieval i moderna, la relació entre generacions estava condicionada per les formes d'organització econòmica i patrimonial de les famílies. A determinades zones de la Catalunya Vella, el sistema de l'hereu tendia a concentrar la continuïtat del patrimoni familiar en un dels descendents. Quan l'hereu es casava podia continuar residint al mas amb els pares, fet que durant determinades fases del cicle familiar permetia la coincidència de diferents generacions dins la mateixa casa.

Això no significa, però, que la família pagesa catalana tradicional fos sempre una gran llar formada per avis, fills i nets. Les altes taxes de mortalitat reduïen les possibilitats que moltes generacions coincidissin durant períodes llargs, i els estudis històrics mostren una presència important de famílies nuclears. Les formes familiars variaven també territorialment i els sistemes successoris de la Catalunya Nova o del País Valencià presentaven diferències respecte del model d'hereu predominant en algunes zones septentrionals.

La transmissió de la propietat estava relacionada amb obligacions entre generacions. En les famílies pageses, la continuïtat del mas requeria mecanismes per garantir tant el relleu de la persona que n'assumia la gestió com el manteniment dels membres de la generació anterior. D'aquesta manera, patrimoni, treball, residència i suport familiar quedaven relacionats dins un mateix sistema de reproducció social i econòmica.

En la societat contemporània, la família extensa continua intervenint en la cura dels infants encara que la convivència de tres generacions no sigui necessària. Els avis poden recollir els nets a l'escola, ocupar-se'n fora de l'horari escolar o assumir-ne la cura durant períodes determinats. Les dades estatals sobre conciliació mostren que la cura regular dels nets continua constituint una responsabilitat significativa per a una part de la població gran, especialment entre les dones.

Una situació particular es produeix quan la família extensa assumeix formalment la cura d'un infant que no pot conviure amb els progenitors. A Catalunya s'han desenvolupat programes específics per fomentar i donar suport a l'acolliment familiar en família extensa, una modalitat que permet que infants i adolescents continuïn dins el seu entorn familiar quan això resulta adequat per a la seva protecció.

Transmissió cultural i lingüística

Les relacions entre avis i nets poden actuar com un canal de transmissió de pràctiques culturals familiars. Les narracions sobre el passat, les cançons, les receptes, les celebracions, els oficis, els coneixements vinculats al territori o les formes de parlar poden passar d'una generació a una altra mitjançant el contacte quotidià. Aquesta transmissió no és automàtica ni exclusiva dels avis, però la diferència generacional els permet aportar als nets experiències referides a períodes que aquests no han viscut.

A Catalunya, un dels aspectes estudiats específicament és la transmissió lingüística intergeneracional del català. Les enquestes d'usos lingüístics comparen, entre altres variables, la llengua emprada amb els avis, els progenitors i els fills per analitzar si una llengua es manté, retrocedeix o avança entre generacions. L'Enquesta d'usos lingüístics de la població del 2013 mostrava, per exemple, que el percentatge de persones que utilitzaven català només o sobretot amb el fill més gran era superior al de les que l'havien utilitzat amb els seus avis.

En aquella enquesta, el 29,5% de la població que havia conegut els avis materns declarava parlar-hi català només o sobretot i el percentatge era del 28,8% amb els avis paterns. Amb el fill més gran, en canvi, el valor ascendia al 37,3%. L'estudi calculava que el procés de transmissió intergeneracional, mesurat comparant la llengua amb la mare i amb el fill, presentava aleshores un avenç de 6,2 punts favorable al català.

El contacte entre avis i nets també pot conservar varietats dialectals, vocabulari i expressions que tenen menys presència en altres àmbits de socialització. Al mateix temps, la transmissió lingüística no és necessàriament unidireccional: els nets poden incorporar al repertori familiar paraules, usos i formes de comunicació vinculades a l'escola, els mitjans audiovisuals, les xarxes socials o altres llengües amb què entren en contacte.

La memòria transmesa pels avis pot adquirir igualment una dimensió col·lectiva quan les experiències familiars estan vinculades a migracions, guerres, dictadures o transformacions socials. La narració oral d'experiències viscudes permet que els nets coneguin esdeveniments històrics a través d'una memòria personal i familiar, un mecanisme que també ha estat representat reiteradament en la literatura i el cinema.

Aspectes jurídics

El Codi civil de Catalunya reconeix expressament la relació entre avis i nets. L'article 236-4 del llibre segon estableix que els fills tenen dret a relacionar-se amb els avis, els germans i altres persones pròximes i reconeix igualment el dret d'aquestes persones a relacionar-se amb els infants. Els progenitors han de facilitar aquestes relacions i només es poden impedir quan existeix una causa justa.

Aquest reconeixement significa que la separació o el divorci dels progenitors no extingeix automàticament la relació dels infants amb els avis. En cas de conflicte, l'autoritat judicial pot determinar com s'han de desenvolupar aquestes relacions tenint en compte les circumstàncies concretes i, sobretot, l'interès superior de l'infant. El dret de relació dels avis no és, per tant, absolut i pot limitar-se quan la protecció del menor ho exigeix.

Els nets també poden adquirir drets en una herència. El llibre quart del Codi civil de Catalunya regula el dret de representació, mitjançant el qual els descendents d'una persona poden ocupar en determinats casos la seva posició en una successió. En conseqüència, no és exacte afirmar que tots els nets hereten necessàriament dels avis: la seva participació depèn de l'existència o no de testament, de l'ordre successori i de les circumstàncies previstes legalment.

La condició de net té també conseqüències tributàries. En l'impost sobre successions i donacions aplicable a Catalunya, els descendents menors de 21 anys formen part del grup I de parentiu, mentre que els descendents de 21 anys o més formen part del grup II. Les reduccions i altres elements del càlcul de l'impost poden variar segons el grau de parentiu i les circumstàncies del contribuent.

Els nets poden ser també beneficiaris de determinades reduccions fiscals en donacions entre ascendents i descendents si es compleixen els requisits previstos per la normativa. Entre els supòsits regulats hi ha determinades donacions destinades a l'adquisició del primer habitatge habitual per part de descendents, fet que mostra que la relació entre avis i nets pot tenir conseqüències patrimonials en vida i no únicament en la successió hereditària.

Nets en la cultura

La diferència d'edat entre avis i nets ha convertit aquesta relació en un recurs recurrent de la literatura, el cinema i la música. Els nets hi apareixen sovint com a receptors de records i històries, però també com a persones que obliguen els avis a reconsiderar el passat o que els acompanyen durant la vellesa. La memòria, l'exili, la identitat, la malaltia, el dol i la transmissió cultural són alguns dels temes que les obres sobre aquesta relació aborden amb més freqüència.

Cinema

Un exemple estretament vinculat a la història catalana és Josep (2020), film d'animació dirigit pel dibuixant francès Aurel i inspirat en la vida de l'artista català Josep Bartolí. La pel·lícula relata l'exili de Bartolí després de la Guerra Civil espanyola i el seu internament en camps francesos, però construeix el relat mitjançant un personatge fictici, Serge, un antic gendarme que, ja vell, explica al seu net adolescent Valentin la seva amistat amb Bartolí. Així, la conversa entre avi i net converteix la transmissió de la memòria històrica en un dels mecanismes centrals de la narració.

El mateix Aurel ha relacionat aquesta estructura narrativa amb la transmissió entre generacions. En explicar la construcció de la pel·lícula, el director ha assenyalat la importància que atribuïa a la memòria transmesa pels avis i ha recordat la presència dels seus propis avis en la història familiar. D'aquesta manera, Josep no utilitza simplement el net com un oient passiu: Valentin és la figura que rep una experiència que no va viure i que podrà conservar quan el seu avi ja no hi sigui.

A The Farewell (2019), dirigida per Lulu Wang, la relació entre una neta i la seva àvia articula el conflicte principal. Billi, una jove nascuda a la Xina i criada als Estats Units, torna a Changchun després que la família descobreixi que la seva àvia Nai Nai té una malaltia greu. La decisió familiar de no comunicar-li el diagnòstic confronta Billi amb formes diferents d'entendre les obligacions familiars, la protecció de les persones grans i la identitat cultural, mentre la relació afectiva entre àvia i neta ocupa el centre emocional de la història.

La pel·lícula d'animació Coco (2017), de Pixar, situa les relacions entre diverses generacions d'una família al centre de la història. El protagonista, Miguel, viu amb la seva àvia i manté una relació especialment afectuosa amb la seva besàvia Mamá Coco. El viatge del noi al món dels morts li permet reconstruir la història dels seus avantpassats i descobrir l'origen de la prohibició familiar de la música. La memòria de Mamá Coco acaba essent decisiva per restablir un vincle entre diferents generacions de la família. A Coco, la condició de net i besnet de Miguel permet tractar també la memòria dels morts i la continuïtat familiar. Els creadors del film van explicar que una de les seves inspiracions durant la documentació a Mèxic va ser observar llars on convivien diverses generacions, inclosos infants i besàvies, i que l'objectiu de la història era explorar els vincles que connecten una persona amb les generacions anteriors.

Música

Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell. L'havanera «El meu avi», inspirada en el record de l'avi del seu autor, s'hi va estrenar el 1971.

En la cultura catalana destaca «El meu avi», de Josep Lluís Ortega i Monasterio, una de les havaneres més conegudes del repertori català. Ortega i Monasterio la va compondre el 1968 inspirant-se en el record del seu avi, que havia participat en la guerra de Cuba, i en les històries del vaixell Montserrat. La peça converteix així la memòria familiar d'un net en el punt de partida d'una recreació musical d'un episodi històric.

La cançó es va estrenar el 7 d'agost de 1971 durant la cinquena Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell i amb els anys es va incorporar de manera destacada al repertori de les cantades d'havaneres. La seva popularitat és un exemple de com un record familiar particular —la figura de l'avi vista des de la generació del net— pot transformar-se en una representació col·lectiva del passat.

Una representació molt diferent apareix a «Grandma's Hands», de Bill Withers, publicada al seu primer àlbum, Just as I Am. La cançó recorda la figura de l'àvia a partir de la infància de Withers i associa les seves mans amb la protecció i l'afecte. El 2023, la família del músic va col·laborar en una adaptació de la cançó com a llibre il·lustrat, amb imatges de R. Gregory Christie, en què un Bill infant troba consol i estima en les atencions de la seva àvia.

«Grandpa (Tell Me 'Bout the Good Old Days)», escrita per Jamie O'Hara i popularitzada per The Judds durant la dècada del 1980, presenta la figura de l'avi com a interlocutor sobre un passat percebut des de la nostàlgia. La cançó planteja a l'avi preguntes sobre com eren les relacions familiars i socials en una època anterior i utilitza el diàleg entre generacions per contraposar el present amb una visió idealitzada dels «bons temps».

La peça va ser també una de les cançons més reconegudes de The Judds: a la cerimònia dels Premis Grammy de 1987 el grup va obtenir el guardó a la millor interpretació country d'un duo o grup amb veu per «Grandpa (Tell Me 'Bout the Good Old Days)», mentre Jamie O'Hara va rebre el premi a la millor cançó country com a compositor.

Literatura

La neta del senyor Linh, de l'escriptor francès Philippe Claudel, situa la relació entre un home gran i la seva neta al centre d'una història sobre l'exili. El senyor Linh abandona un país devastat per la guerra portant una maleta, alguns records i la criatura que considera la seva neta. En arribar a un país desconegut, la voluntat de protegir-la es converteix en un dels principals motius que el mantenen vinculat a la vida i al país perdut.

La novel·la utilitza aquesta relació per tractar la solitud, la identitat i la necessitat de conservar una continuïtat després d'una experiència traumàtica. L'obra ha tingut també una trajectòria teatral a Catalunya: una adaptació dirigida pel belga Guy Cassiers i interpretada per Lluís Homar va portar als escenaris catalans aquesta història sobre el desplaçament, la pèrdua i la recerca d'identitat.

El llibre de l'estiu (1972), de l'escriptora finlandesa Tove Jansson, presenta la convivència estival entre la petita Sophia i la seva àvia octogenària en una illa del golf de Finlàndia. La novel·la està dividida en vint-i-dos episodis que mostren converses, jocs, discussions i observacions de la natura compartides per totes dues. La diferència d'edat no estableix una jerarquia rígida entre elles, sinó que permet mostrar formes d'aprenentatge i de comprensió mútua entre la infància i la vellesa.

En la literatura catalana, L'àvia que perdia les paraules, de Pere Martí i Bertran, aborda la relació entre l'àvia Sofia i la seva neta Laia en el context de la malaltia d'Alzheimer. Les paraules que l'àvia havia ensenyat a la neta es converteixen en l'eix de la història quan la malaltia fa que les vagi oblidant. El llenguatge funciona, així, com a símbol del coneixement que una generació transmet a la següent i alhora de la pèrdua progressiva causada per la malaltia.

El mateix autor ha explicat que Sofia i Laia concedeixen una importància central a les paraules precisament perquè aquestes constitueixen el nucli de la relació entre àvia i neta. L'obra trasllada d'aquesta manera a la literatura infantil una experiència habitual en famílies afectades per demències: el canvi dels papers dins la relació i la necessitat que les generacions joves s'adaptin a la pèrdua progressiva de capacitats d'una persona estimada.

L'àlbum il·lustrat Petita, Mare, Àvia (2025), escrit per María Sender i il·lustrat per Ana Sender, converteix explícitament el lligam entre generacions de dones en el tema de l'obra. L'àvia explica contes i canta mentre teixeix, i la neta rep aquest llegat fins que acaba essent ella qui continua teixint i cantant. Els fils del teixit funcionen com una metàfora de la memòria, de la tradició oral i de la continuïtat entre generacions.

L'obra aborda també la mort de l'àvia d'una manera simbòlica: la figura de la dona desapareix mentre allò que havia transmès continua en la neta. La crítica d'IBBYcat ha assenyalat precisament la relació entre àvia i neta, la literatura de tradició oral i el lligam entre generacions de dones com els elements fonamentals del llibre.

En aquestes obres es poden observar diverses maneres de representar els nets. A Josep, el net rep la memòria d'un episodi històric que no ha viscut; a Coco, el besnet reconstrueix una història familiar interrompuda; a L'àvia que perdia les paraules, la relació es transforma per l'Alzheimer; i a Petita, Mare, Àvia, la neta assumeix la continuïtat d'un llegat cultural després de la mort de l'àvia. La figura del net es converteix així sovint en un recurs narratiu per representar la continuïtat entre el passat i el futur.